Records de la República
El meu avi era molt petit a
l’època de la República. Tenia només 8 anys quan va esclatar a la guerra i
només recorda que anava a escola i poca cosa més. Només té un record d’una
bomba que va caure prop de casa seva a Badalona.
La pos-guerra
Després de la guerra, el meu
avi va anar a l’escola durant només dos anys. Va haver de deixar-la per
posar-se a treballar. Aquest fet va marcar definitivament el seu futur ja que
li agradava molt estudiar.
La vida quotidiana
Al ser tan petit, la seva
vida era al principi l’escola i després el treball.
No hi havien masses aliments
i algunes vegades, el meu besavi li llençava algún paquet amb menjar, des de la
màquina del tren, que ves a saber com havia aconseguit… Van ser uns anys molt
durs ja que tota la familia passava gana i tenien que espavilar-se per anar
tirant endavant.
L’educació
De l’escola recorda que li
agradava molt anar-hi i sempre feia els deures. Va anar a l’escola del Treball
i la seva classe estaba formada per alumnes fills de ferroviaris. Va fer algún
estudi d’electricitat.També recorda quan els professors falangistes l’hi feien
cantar el “Cara al sol” amb el braç aixecat.
Com ja he comentat, tenia
només 14 anys quan va deixar l’escola i es va posar a treballar. No tenia temps
per masses coses però quan no treballava, jugava al carrer amb els seus amics
del barri Dalt de la Vila de Badalona.
Els jocs de la seva
infantesa van ser la baldufa, la pilota, les “truques”, els cromos, el fet i
amagar i, sobre tot, el carrer.
La seva feina de Telègrafs
li va permetre aprendre perfectament l’alfabet Morse. Aixó li va servir més
tard quan va fer el Servei Militar i el van destinar a telecomunicacions. Va
fer la mili a Puigcerdà i sempre recorda
el llac que es gelava cada hivern.
Anava al gimnás de la “Unió Gimnàstica” de Badalona. Algunes vegades
també anava al cine Zorrilla de Badalona normalment al “galliner” perquè era
més econòmic.
Quan va morir la seva mare
ho van passar molt malament i algunes persones amb més mitjans els van ajudar.
Malgrat que al meu besavi l’anomenaven
“el ferroviario rojo”, el meu avi no va entrar mai en política. Sempre ha
tingut conviccions d’esquerres però no es va implicar mai directament. Ell
recorda com no es podia parlar de política a casa seva i li feien baixar la veu
si alguna vegada sortia aquest tema. Hi havia molta por de la represió dels
franquistes.
Els anys 60
Als anys 60 estaven molt
malament econòmicament ja que el sou de Telègrafs era molt baix (500 pesetes, uns
3 euros al mes). A part d’aixó, alguna propina que li donaven quan repartia
telegrames. A principi dels 60 es va casar amb la meva àvia i és va dedicar a
tirar endavant a la familia, treballant i fent hores extres en altres feines
com cobrador de rebuts, encolar sobres a
casa i altres coses. La meva àvia també treballava i feia tapes per un bar de
prop de casa seva.
Amb aixó havien de menjar,
vestir-se, pagar el lloguer i fins i tot
els medicaments ja que llavors no tenien Seguretat Social.
La primera nevera comprada a
plaços, era de gel. Estaven pendents del repartidor de gel perquè no faltés mai
a la nevera. També van comprar a plaços la màquina de cosir. No tenien
rentadora i no van tenir ràdio fins l’any 1963 aproximadament. La ràdio es va
convertir en l’ùnic mitjà de distracció de tota la familia.
Vivien en una casa de lloguer molt petita. La cuina
era minúscula i cuinaven amb carbó amb l’anomenada “cocina económica”. No hi
havia dutxa ni aigua calenta. Es banyaven en un cubell a la cuina. En quant a
la calefacció, al principi només tenien un braser i una mica més tard van
comprar una estufa de petroli només per el menjador. A les habitacions no hi
havia rès per escalfar-se i quan feia molt de fred, es portaven l’ampolla
d’aigua calenta per escalfar el llit.
Quan el meu avi va canviar
de feina, les coses van millorar una mica ja que cobrava una mica més i no
tenien que pagar medicaments perquè el van donar d’alta a la Seguretat Social.
Poc a poc, van arreglar el
bany, van posar una dutxa petita i van fer la instal·lació del gas. Van comprar
també una rentadora Bru i una nevera elèctrica (sempre a plaços).
Degut als problemas
econòmics, el meu avi no va tenir mai cotxe i no es va treure el carnet de
conduir.
Més endavant van posar el
telèfon i una televisió. Referent a la calefacció mai van poder poder posar-la
a les habitacions.
Com ja he explicat a la seva
biografia, el fet d’anar canviant de feina va fer que millorés poc a poc la
seva economía però sempre limitat als ingressos que pot tenir un assalariat.
Les migracions
Malgrat que el meu avi era
un inmigrant, el fet d’arribar a Catalunya amb només 2 anys i abans de la
guerra, va fer que no tingués massa impacte l’arribada d’immigrants després de
la guerra. A més a més la casa on vivía, encara que molt humild, estava situada
en el centre de Badalona i no es va veure afectat per l’aparició de les
barriades a Badalona com Llefía, Sistrells i la Salut. A casa seva es parlava
el castellà però el meu avi va començar a parlar el català ràpidament.
Les lluites sindicals, polítiques
i catalanistes
El meu avi no va viure de
prop aquests tipus de lluites. Només va conèixer els sindicats a l’empresa de
frigorífics però mai va estar implicat.
La fi del règim
Quan el meu pare estava fent
el Servei Militar a Galicia, es va produir la mort d’en Franco. El meu avi va
celebrar el fi de Franco amb molta il·lusió per el futur que podía arribar. Amb
la seva mort també es produia la mort del franquisme i la recuperació de la democràcia.
Resumint, el meu avi va
viure els anys del franquisme amb la misèria de la postguerra amb fam i por que
va sentir a la seva propia pell, i més tard amb la millora molt lenta de la
situació económica familiar.
El més important per ell, es
que ha sigut molt feliç.
Nota: Aquesta entrevista l’he
fet amb les dificultats a la parla que té el meu avi degut a un ictus que va
tenir fa dos anys. Malgrat tot ha fet l’esforç d’intentar recordar el màxim amb
l’ajuda del meu pare.
